canvis

En un segon tot canvia. Una cosa tan senzilla com un gra de raïm amaga tot un canvi d’any i de dècada, encara que quant a deixar enrere la dècada hi ha disparitat d’opinions. Començar un nou any és canviar i és proposar-se fer canvis. Canvis de vida. Canvis de feina. Canvis d’hàbits. Canvis d’aspecte. Canvis polítics. Tant canvia tot allò que coneixem que s’ha format un govern entre dos partits a Espanya, un canvi de paradigma fins ara impensable a l’estat tot i que en alguns territoris ja havien experimentat amb més o menys èxit.

De canvis tracta Los dos papas, la pel·lícula de Netflix estrenada a finals de l’any passat i que recrea suposats encontres i converses entre el papa Benet XVI i el cardenal Jorge Bergoglio, que acabaria sent el papa Francesc. Sense ànim de fer spoiler -no passa res en la pel·lícula que no se sàpiga ja- la història permet assistir a l’evolució d’una freda i tensa relació inicial al comiat final de gairebé dos col·legues que han sabut trobar més punts d’unió que divisió (el que pot fer una fanta i una pizza!). Però això és quedar-se en la superfície.

Amb la capella Sixtina com a principal escenari, la pel·lícula es mou entre la ficció i la realitat -sembla que més ficció que realitat tot i presentar-se com inspirada en fets reals– de les converses entre Ratzinger i Bergoglio al voltant, per exemple, de la relació passada de l’argentí amb la dictadura militar del seu país o la gestió que va fer l’alemany de les crisis dels abusos. En el rerefons, en companyia de les grans qüestions que afronta l’església del segle XXI, el gran canvi que ha viscut en els darrers segles: la possibilitat de dos màxims representants convivint al mateix temps.

Los dos papas presenta dues maneres d’entendre el canvi que, a hores d’ara, suposa la presentació de dues maneres d’entendre el present i el futur de l’església i de qui la formen

Així que al remat, és una gran reflexió sobre què significa canviar. Los dos papas presenta dues maneres d’entendre el canvi que, a hores d’ara, suposa la presentació de dues maneres d’entendre el present i el futur de l’església i de qui la formen. D’una banda, qui pensa que canviar és transigir -consentir allò que no es creu raonable- i, d’altra banda, qui considera que canviar és reconéixer errors i avançar. Només cal donar una ullada a les informacions vaticanes per comprovar que en aquesta qüestió, al contrari que en la pel·lícula, hi ha més realitat que ficció i que l’església cerca el seu lloc en l’actual societat global.

Si sou seguidors o alguna vegada haveu vist la sèrie nord-americana The Big Bang Theory sabreu que Sheldon, el seu protagonista, es proclama defensor de l’homeòstasi, és a dir, la capacitat dels organismes de mantindre l’estabilitat. En altres paraules, el doctor Cooper no suporta els canvis. Però en una ocasió, el seu company d’aventures, Leonard, li recorda, ben recordat, que a l’estat actual que ens agrada, en què estem còmodes i que desitgem que així es mantinga s’hi arriba ni més ni menys que a través dels canvis.

Article publicat a l’última edició de Torrent Informatiu.

Et convide a seguir les publicacions i compartir-les. Els comentaris s’agraïxen i les crítiques, més encara, perquè ajuden a millorar.

Follow @nandosahuquillo